sábado, 30 de octubre de 2010

Poema de na Miriam!

La poesia!

Crec que els poetes, els músics i els pintors escriuen o pinten per diferents motius: Perquè no saben expressar-se d'una altra manera, per "hobby"o perquè els fa sentir millor. La veritat és que en el meu cas, per poder escriure un poema, necessitaria que em visitassin moltes muses.

El tema que m'agrada més per escriure un poema és el que parla sobre la vida mateixa. Et pots posar a pensar sobre el dia a dia i és més fàcil inspirar.te.

Però sola em costaria molt i no sé si em posaria a escriure, encara que mai no es pot dir "
D'aquesta aigua no en beuré", perquè fins fa poquet ni tan sols m'agradava llegir-ne.

A principi de curs la nostra tutora ens va posar com a feina escriure un poema i el vaig fer amb un poc de por, però una vegada el vaig tenir escrit, em vaig adonar que no tenia per què s
er un obstacle per a mi.


Crec que si hagués de tornar a escriure'n un de manera voluntària hauria de ser a un lloc tranquil per poder estar inspirada al màxim.

                              Míryam


1. Aquí tens el que pensa de la poesia una antiga alumna de 2n de PQPI.

A) Fes un resum de l'escrit.

B) Escriu les idees principals del text.

C) Escriu la teva opinió personal sobre el que diu na Míriam.

jueves, 28 de octubre de 2010

El tabac




ENQUESTA SOBRE EL TABAC
 
1. Per què creus que el tabac és una droga acceptada legalment?

 Per vendre-ho i guanyar doblers.

2. Creus que si els teus pares fumen són un bon exemple per a tu? Et pot perjudicar?

- No, perquè ens perjudiquen a nosaltres amb el fum del tabac.
- Si, pel fum del tabac.

3. Els fumadors passius poden estar afectats pel tabac?

Sí 

4. Escriu els efectes secundaris del tabac.

Càncer de pulmons, càncer de llengua, vòmits...

miércoles, 27 de octubre de 2010

Volverán las oscuras golondrinas...

1. Activitat de llengua castellana referida a la poesia del Romanticisme espanyol: Escribe un poema, mínimo seis versos, de desamor dirigido a tu amado o amada. No es necesario que sea de verdad: inventa un amor y una despedida. Puedes inspirarte en los poemas de Bécquer. El principio del poema tiene que decir lo siguiente:



Adiós, amada mía.
Pienso en ti de noche y de día.

A pesar de todo fuiste el único
que me hizo feliz,
el único que me hacia temblar
cada vez que estabamos juntos..


2. Escribe en tu blog las características principales de la poesía del Romanticismo Espanyol.

El Romanticismo fue un movimiento artístico, literario e ideológico que se produjo en la primera mitad del siglo XIX. fue una ruptura con el normativismo neoclásico y su principio básico fue la libertad de creación. En España tuvo su apogeo entre 1835 y 1850, aunque este movimiento surgió años antes entre Inglaterra y Alemania, pero el  absolutismo de Fernando VII impidió el desarrollo del Romanticismo en nuestro país y lo retrasó frente al europeo. Los intelectuales progresistas se vieron obligados a exiliarse, y sólo a su regreso (a partir de 1833) se afianzaron las nuevas ideas románticas, que estos exiliados habían conocido de primera mano en ciudades como Londres o París. El Romanticismo español duró relativamente poco. Suelen señalarse los años 1835 (estreno de Don Álvaro del Duque de Rivas) como fecha de inicio, y 1849 (estreno de la obra de José Zorrilla Traidor, inconfeso y mártir) como fecha fin. Sus orígenes son complejos, tanto socialmente como filosóficamente. se produce con un cierto retraso con respecto al resto de Europa. Por esta razón (motivo de que los literatos españoles de la época sólo tomaran lo superficial de este movimiento) se dice que los románticos españoles no alcanzan la calidad literaria que consiguieron los principales románicos europeos.



3. Comenta el poema "Volverán las oscuras golondrinas". Recuerda que puedes comentar estrofa por estrofa.

El poema habla sobre un amor que ha perdido, siempre estarán sus amigos, pero el amor que a perdido no lo volverá a tener, nunca encontrará a uno igual que él que ha perdido. Ella si quiere enamorarse otra vez tendrà que cambiar.




RIMA LIII    Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y otra vez con el ala a sus cristales
        jugando llamarán.
  Pero aquellas que el  vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha a contemplar,
aquellas que aprendieron nuestros nombres...
        ¡esas... no volverán!.
  Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde aún más hermosas
        sus flores se abrirán.
  Pero aquellas, cuajadas de rocío
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer como lágrimas del día...
        ¡esas... no volverán!
  Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón de su profundo sueño
        tal vez despertará.
  Pero mudo y absorto y de rodillas
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido...; desengáñate,
        ¡así... no te querrán!

martes, 26 de octubre de 2010

Arrástrame al infierno..

3. Fés la recomanació d'una bona pel·lícula als teus companys de classe. Pensa que entre altres coses els has de dir:    
                                        
-El títol, original i en català; Arrástrame al infierno.                                        

-El nom del director; Sam Raimi.
                                        
-Els principals actors i actrius; Alison Lohman (Christine Brown), Justin Long (Clay Dalton), Lorna Raver (Sra. Ganush), Adriana Barraza (Shaun San Dena), David Paymer (Sr. Jacks), Dileep Rao (Rham Jas), Bojana Novakovic (Ilenka).                                        

-El tipus de film; Terror, comedia.
                                        
-La música, de qui és; Christopher Young.
                                        
-L'argument, sense contar el final; Thriller sobrenatural centrado en una maldición. La historia gira en torno a una joven (Alison Lohman) que trabaja en un banco concediendo préstamos hipotecarios y que, tras negar la rehipoteca a una anciana, ésta se venga haciéndola portadora de una maldición.
                                        
-Els dos o tres principals motius pels quals els hi recomanaries; per la història que conta, per la fotografia, pels paisatges que s'hi veuen, pels efectes especials, etc.

lunes, 25 de octubre de 2010

Sota el meu llavi i el seu de Joan Salvat-Papasseit.

2. Comenta, al teu blog en una nova entrada, el poema Sota el meu llavi i el seu de Joan Salvat-Papasseit.





SOTA EL MEU LLAVI EL SEU 

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca 
l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard: 
encara un altre bes
   un altre
    un altre 
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  
Joan Salvat-Papasseit.


 A. Quin és el primer vers en què el poeta ens fa evident el tema del poema?

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa.

B. Sintetitza en una frase l'assumpte del poema "Sota el meu llavi i el seu".

Es una manera de dir que s'estan besant.

Joan Salvat-Papasseit.

1. Cerca informació sobre Joan Salvat-Papasseit, poeta i narrador. Fés una entrada al teu blog personal explicant la seva vida i la seva obra.





La seva vida!

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del
segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis és de lectura obligada a l' ensenyament
secundari de Catalunya.


Les seves obres!


Poesia
  • Poemes en ondes hertzianes (1919)
  • L'irradiador del Port i les gavines (1921)
  • Les conspiracions (1922)
  • La gesta dels estels (1922)
  • El poema de La rosa als llavis (1923)
  • Óssa Menor (1925, edició pòstuma)

Prosa

  • Glosas de un socialista (1916)
  • Fum de fàbriques (1917)
  • Humo de fábrica (1918)
  • Concepte del Poeta (1919)
  • Contra els poetes amb minúscula - Primer manifest català futurista (1920)
  • Pròleg de La Batalla, llibre de Daniel Cardona i Civit (1923)
  • Notes biogràfiques (1934, edició pòstuma)

Les mans i la poesia transmeten vibracions: poema d'Antoni Canu

1. Penja aquest poema al teu blog, amb una imatge adient i comenta'l.

D'aquest poema he entés que compara l'aigua del riu que va cap a la mar amb les paraules ordenades d'un poema i el sentiment que crea.




Vibracions

Mans quietes rellisquen
sobre rieres de fils colorats
que condueixin a les fonts secretes
on hòmens coneixen lo llenguatge
que les engendraren.
I fan encara…
pulsar el cor,
escoltar el cant de l’aigua
que s’envolta
i el respir del fluid
que corre en les artèries de metall
per evaporar com la boira
i renàixer com l’onda de la mar.


2. Explica el significat de les següents paraules que apareixen al poema:

Rellisquen:
Si una cosa ens rellisca de les mans és que se'ns escapa, que no la podem aguantar.

Rieres:
Una riera és un curs d'aigua de menys importància que un riu i que habitualment només porta aigua quan plou. Quan hi ha pluges fortes, les rieres d'alguns pobles provoquen inundacions.

Fluid:
Que flueix. L'aigua és una substància fluida.

Evaporar:
Convertir un líquid en vapor. La calor evapora l'aigua dels rius. Quan es posa vi en un menjar, l'alcohol s'evapora de seguida.




3. Què hi pot tenir a veure la poesia amb les mans i les vibracions?

Les mans i les vibracions tenen a veure amb la poesia que poden expressar o tocar coses.

Por a mirar-se al mirall.


 

Por a mirar-se al mirall.

No era pas culpa seva.
Tot començà amb un problema.
Coses que passen a la vida:
Una mort, una frustració, una pèrdua.
I un dia, va escoltar:
-T’has engreixat, noia!
I fou quan començà una dieta.
I amb ella un munt de cabòries.
El mirall li mostrava una imatge horrible.
La bàscula li anunciava una realitat trista.
Una veu li deia què havia de fer:
Perdre pes era la seva fita
Fer esport
cremar calories,
menjar molt poc.
Sentència de mort!!!
Adolescència truncada.
Una baixada de pes sense frens.
Un suïcidi agonitzant, lent.
Un no poder fer-hi res.
La seva mirada s’apagava dia a dia.
El seu caminar era fràgil i dèbil.
La seva essència es perdia.
La seva llum s’extingia.
Un cos amb només pell i ossos.
Un esquelet en vida que s’arrossega.
Una malaltia que esmicola a trossos
-una vida-
I la sentencia a una desaparició lenta.
Un forat que l’empresona.
Uns barrots que la separen
dels què l’estimen.
Pateix per ells,
però no sap què fer.
Una tortura sense sortida.
Un malson del què no es desperta.
Sort té de la família
que la recolza,
mai no l’abandona.
L’han ingressat.
Un centre l’ajudarà a menjar.
L’ajudarà a combatre la malaltia.
L’ajudarà a poder viure,
lliure.

Carolina Ibac.



1. Penja aquest poema al teu blog, amb una imatge adient i comenta'l.

El poema parla de una persona que està passant per un mal moment perquè no és troba bé així com està. És vol aprimar però no pot. Peró la seva família l'ajudarà i la duran a un centre per ajudar-la a menjar bé i lluitar per la seva malaltia. 

miércoles, 20 de octubre de 2010

La vida és només temps.

2. Ja tenim el tercer poema del "Posa títol", idò ja saps el que has de fer, posar-li un títol, comentar-lo al teu blog i al de na Carolina i penjar-lo al teu blog amb una imatge escollida per tu.

Hola Carolina.
Aquest poema m'ha agradat molt sobre lo que diu. El poema tracta de que la vida és només temps.
Un abraçada MªAntònia de 2n de PQPI.






La vida és només temps.


Darrere meu trobo estones,
fugisseres i eternes,
molt bones i no tan bones,
vertaderes i mentideres.


Són les passes que fan camí,
les que em fan caure i aixecar-me,
seguint una línia anomenada destí,
que em persegueix i s’escapa.


És el meu temps qui em mana,
qui amb el seu tic-tac em controla.
I és que sentim el nostre rellotge
que ens forada l’ànima.


I vaig sentir un dia:
- Som el temps que ens queda.-
I és que el futur és el nostre guia:
un gurú que s’anticipa a cada era.


- Temps al temps -altres digueren.
Uns en tenen, altres poc els queda.
Només és el senyor de les hores
qui les emmagatzema sense espera.


Un monstre dels anys,
que se’ls cruspeix amb afany,
sense cercar l’equitat,
sense cap moralitat.


La…
La vida…
La vida és…
La vida és només…
La vida és només temps.




martes, 19 de octubre de 2010

La música que més m'ha agrada.

1. Fes una entrada lliure al teu blog.


La música que més m'ha agrada.

A mi m'ha agrada molt escoltar música. El tipus de música que m'ha agrada més és el reggaeton, tecno, pop,..etc. Però la música que més escolt es reggaeton perquè és la que més m'ha agrada.

Frases..

3. Explica què volen dir les frases següents:
           

- La gent té estrelles que no són iguals.

Vol dir que la gent te molts de somnis i cada persona en té un de diferent.








- Bec per oblidar que tenc vergonya de beure.

Beu alcohol per oblidar que esta veguent.













- Els vanitosos només senten les alabances.

Vol dir que la gent que desitja aconseguir moltes coses no sap acceptar les crítiques.



 

La vida no s'ha fet per comprendre-la, sinó per viure-la.

2.  Escriu la teva pròpia frase, sobre algun aspecte de la vida, que consideris molt important.




La vida no s'ha fet per comprendre-la, sinó per viure-la.

Seguim amb "El petit príncep"

1. Tria les tres frases que més t'agradin del Petit príncep i les expliques amb exemples i imatges.




- És trist oblidar un amic.

Un amic que sempre ha estat amb tu mai s'oblida perquè l'estimam molt i és impossible que ens oblidem d'ell.





- No se sap mai!

Mai se sap que passarà demà! Mai se sap res!





- Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva.


 



lunes, 18 de octubre de 2010

Alfa y Omega.


 


Alfa y Omega
(Manuel Machado)

Cabe la vida entera en un soneto
empezado con lánguido descuido,
y apenas iniciado ha transcurrido
la infancia, imagen del primer cuarteto.

Llega la juventud con el secreto
de la vida, que pasa inadvertido,
y que se va también, que ya se ha ido,
antes de entrar en el primer terceto.

Maduros, a mirar a ayer tornamos
añorantes, y, ansiosos, a mañana,
y así el primer terceto malgastamos.

Y cuando en el terceto último entramos
es para ver con experiencia vana
que se acaba el soneto... Y que nos vamos.




1. Explica el contingut de cada una de les estrofes.



- A la primera estrofa ens diu què és ser un nin.



- A la segona estrofa ens diu que són joves i que han de viure la vida i resoldre problemes.

- A la tercera estrofa ens diu que són madurs però troben a faltar ser joves.


- A la quarta estrofa diu que ja són majors d'edat i que ja són bastant madurs.


 

Els meus dibuixos animats preferits!

2. Explica quins han estat els teus dibuixos animats preferits, el per què i penja un parell d'imatges sobre els mateixos.



Aquests dibuixos animats són els que més mirava a part que en mirava molts més, el que passa és que ara són els que primer m'han vengut el cap. Són bastant divertits i fan riure.


domingo, 17 de octubre de 2010

Què és per a tu la poesia?

1. Comenta el poema i explica què és i què pot arribar a ser per a tu la poesia.

a) Què és per a tu la poesia?
Per a mi la poesia és explicar els meus sentiments.
b) Què pot arribar a ser?
La poesia pot arribar a servir per  a explicar els nostres sentiments o per desforgar-se d'alguna cosa que ens ha passat o que vivim en aquell moment.  
c) Tema del poema?
El poema.
d) Què ens està explicant el poema?
Jo entenc que ens explica que la poesia és molt important per a ella.





Poemes

(Zoe Gascó)

 

Són el més forts sentiments
els que mouen la tinta,
bé siga per amor, pàtria o fe,
sens importar qui ho sent.

Per a mi són somnis de paper,
la cura de molts problemes
i un immortal refugi
per qui no tem conèixer-se




jueves, 14 de octubre de 2010

Daddy Yankee.

3. Una entrada personal al vostre blog.





DADDY YANKEE.

Ramón "Raymond" Luis Ayala Rodríguez (n. Rio Piedras, Puerto rico, 3 de febrero de 1977), conocido artísticamente como Daddy Yankee, cantautor de reggaetón, actor, productor cinematográfico, locutor radial y empresario puertorriqueño. Uno de sus mayores logros es haber popularizado el reggaeton en América Latina, España y diversos países de habla no-hispana. Su disco Barrio Fino lo proyectó a nivel internacional y le permitió ganar diversos premios como un premio Billboard de la Música Latina en el año 2005 y un premio Grammy Latino en 2006.

Raymond Ayala era sólo un niño de doce años de la población de Río Piedras cuando se interesó por la música y empezó a cantar temas inspirados en la música Reggae y Hip-Hop.

A pesar de esto, sus inicios más o menos profesionales en el mundo de la canción de Puerto rico vinieron de la mano del conocido productor DJ Playero. Fue entonces cuando nació la figura de Daddy Yankee.

En los comienzos de su carrera coqueteó con ritmos tan latinos como el dancehall y el hip-hop, pero se puede decir que sus mayores éxitos a nivel internacional le han llegado cuando ha compuesto e interpretado sus ya famosas canciones de hip-hop Latino. Este cantante recibe diversos sobrenombres dentro de la industria musical. En estos circuitos es conocido como 30-30 por el mensaje que contienen las letras de sus canciones, un certero retrato de muchos aspectos de la vida cotidiana de Puerto rico. También se ha ganado el título de Rey de la Improvisación por su especial habilidad creativa, una virtud que ha hecho a Daddy Yankee ser el vencedor durante cinco años seguidos de diversos Street Jam Reggae Awards. Daddy Yankee ha sabido construir su triunfante carrera musical combinando en cada uno de sus trabajos el reflejo de la realidad social de su país con los ritmos más sensuales. Con esta mezcla ha hecho posible que muchos jóvenes latinos se identificaran con sus canciones

L'esperança!

 2. Una entrada nova al vostre blog que tractàs el tema "L'esperança".







L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir. El símbol de l'esperança és el color verd.

El Petit Príncep i la Guineu.

1.  Fer un comentari sobre el fragment del Petit príncep al blog dels pecupins. Explica qui és el protagonista i què ens intenta contar.

- El protagonista és el princep i la guineu.




“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però te tocarà plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.
Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

miércoles, 13 de octubre de 2010

Al lector de poemes.

2. Copia el poema, cerca una imatge que t'agradi i adient i comenta'l. Què ens explica? A qui va dirigit? Què intenta comunicar?

Aquest poema parla de que és important llegir, saber coses,... amb els poemes et lliberes.









Al lector de poemes

(Joana Raspall)

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.
Respira a poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia
que ja no et prendran mai.



Novembre poètic amb Joana Raspall: homenatge dels nins i nines

1. Qui és Joana Raspall? Cerca informació sobre aquesta escriptora i conta al teu blog tot el que trobis.



Joana Raspall i Juanola neix el 1913 a la Barceloneta. Tot i que la família és del Masnou, accepta tenir la filla a la capital, per recomanació de la llevadora. Al cap de tres anys la família va a viure a Sant Feliu de Llobregat on decideix construir una torre, la casa on Joana Raspall ha residit sempre. Allí la porten a l'escola municipal, "la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el meu pare va voler que tingués una educació lliure". La mare, d'origen francès, l'envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i rebre una bona educació. A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l'any següent i ella ja no torna a marxar més de Catalunya.

De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista. Des de la revista Claror de Sant Feliu, ella i altres joves inicien una campanya per demanar una biblioteca infantil per al municipi. Fan arribar la seva petició a Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, que en conèixer Joana Raspall l'anima perquè faci els estudis de bibliotecària. Es prepara a fons les proves i accedeix a l'Escola de Bibliotecàries, on té de professors grans figures de la cultura catalana, com Carles Riba. En acabar els estudis, va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballa fins que s'acaba la guerra. Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco: totes dues viatgen amb els llibres fins a la Biblioteca de Catalunya amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. Quan torna a casa, es posa a treballar d’administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

La represa de l'activitat literària, que havia deixat amb la guerra, té lloc un cop acaba el conflicte; "ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí". Així, Joana Raspall comença a escriure i a publicar versos i textos en català en els espais clandestins o més o menys escapats de la censura: Jocs Florals, concursos, festes populars... També fa classes de català i comença a crear fitxes amb mots sinònims que, de mica en mica, va ampliant; la tasca, completada per Jaume Riera, veurà la llum com al seu primer diccionari. Al de sinònims seguiran els altres dos diccionaris, el de locucions i frases fetes i el d'homònims i parònims, amb Joan Martí.

Participa en el I Congrés de Cultura Catalana; des d'aquest congrés, juntament amb altres amants del teatre infantil en català, promou la creació de la col·lecció de teatre infantil en català a l'editorial Edebé.

La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna a conèixer a través del vessant de la poesia infantil; el primer llibre apareix el 1981, però és sobretot a finals dels anys noranta quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bon dia, poesia el 1996, Versos amics el 1998, Concert de poesia el 2004... Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d'oferir al públic infantil català l'accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l'oferta era malauradament molt poc extensa. També publica tres llibres de poesia i el 2007 la seva primera novel·la, Diamants i culs de got. El 2008 es prepara la publicació d'un recull de narracions, El cau de les heures.

Joana Raspall forma part de la junta creadora del Premi Martí Dot de poesia, del qual n'és membre del jurat. Col·labora en la revista Va i ve de Sant Feliu durant tota la vida de la publicació, amb una secció fixa sobre llengua. Participa en tertúlies literàries a la seva ciutat, visita escoles i participa en xerrades i actes literaris i, sobretot, no deixa mai d'escriure poesia. 



lunes, 11 de octubre de 2010

Poemas desde el faro..

 2. Comenta el poema del blog "Poesía desde el faro.

D'aquest poema he entés que per ser poeta no fa falta tenir res ni estudiar perquè se poesia te surt de tu, dels teus sentiments..


Vos vull recomanar que li doneu una llarga mirada al blog del poeta Aurelio González Ovies, Poemas desde el faro. Són pessics de poesia que ens poden ajudar a despertar la nostra pròpia creativitat.


El lenguaje es mágico,
cógele los trucos
y podrás cambiar
las leyes del mundo







La poesia és com un far que ens enlluerna dia a dia pel gran mar de la quotidianeitat, que ens ajuda a obrir-se camí.


Manual de instrucciones
(Aurelio González Ovies)

Se necesita poco
para poeta:
un lapicero blando
y una libreta.

Para ser pensador
muy poca cosa:
corazón y cabeza
más que de sobra.

Para ser entusiasta
se necesita
poner agua a soñar
en la mesita.

Para ser matemático
debes fijarte:
pequeño más pequeño
suman grande.

También podrás hacerte
feliz y obrero,
y construir muy alto
tu propio reino.

La primera il·lustració és de Vladstudio i la segona de Francisco Pimiango.


L' ampolla és buida.

1. Penja el segon poema de na Carolina Ibac, posa-li títol i comenta'l a la pàgina Tu ets la teva estrella" i al teu blog.


Hola Carolina.
Aquest poema m'ha agradat molt sobre lo que diu. El poema tracta de que els rodamons poden seguir el seu propi camí.
Un abraçada MªAntònia de 2n de PQPI.





L'ampolla és buida


El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.
Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.
I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.
Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.
El món és aquesta roda.
Carolina Ibac