jueves, 20 de enero de 2011

La Violencia!



La violència de gènere, especialment la que es produeix dins de l'àmbit de la llar, és una realitat que és present en tots els països, en totes les cultures, en tots els nivells socials i s'ha donat durant totes les èpoques històriques, tot i que, generalment, ha quedat silenciada en l'àmbit de la privacitat.

La violència contra les dones té el seu origen en un sistema de relacions de gènere que manté la preeminència dels homes sobre les dones. La dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada".

Violència de gènere és definida per les Nacions Unides com aquells actes vers les dones i nenes que "puguin tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a laviolència domèstica qualsevol acte d'agressió que té com a resultat danys o patiments físics, sexuals o psicològics, incloent-hi les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada".

Segons les Nacions Unides, s'entén per d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada, i quan aquests actes són realitzats per membres de la família o persona de relació d'afectivitat anàloga.



LA BARRUFETA.



No Marxis.
Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.
                        
Carolina Reugradev

No hay comentarios:

Publicar un comentario